Avui
n'hi hauria molt per a parlar sobre la qüestió de per què
no ressona amb força i convicció la paraula de
l'Evangeli, per què guardem els cristians un silenci sospitós
sobre el que creiem, tot i la crida a la “nova evangelització”.
Cadascú farà la seva pròpia anàlisi i en
donarà la seva particular interpretació.
Però en la festa
de sant Marc, bo i escoltant l'Evangeli i mirant l'evangelitzador, no
podem sinó proclamar amb seguretat i agraïment on es
troba la font i en què consisteix la força de la nostra
paraula.
L'evangelitzador
no parla perquè així li ho recomani un estudi
sociològic del moment, ni perquè li ho dicti la
“prudència” política, ni perquè “li
brolli espontàniament dir el que pensa”. Sense més,
se li ha imposat una presència i un manament, des de fora,
sense coacció, però amb l'autoritat de qui és
digne de crèdit: «Ves per tot el món i anuncia la
bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat» (cf. Mc
16,15). És a dir, que evangelitzem per obediència, bé
que joiosament i confiadament.
La
nostra paraula, d'altra banda, no es presenta com una més en
el mercat de les idees o de les opinions, sinó que té
tot el pes dels missatges forts i definitius. De la seva acceptació
o rebuig depenen la vida o la mort; i la seva veritat, la seva
capacitat de convicció, ve per la via testimonial, és a
dir, apareix acreditada per signes de poder en favor dels
necessitats. Per això és, pròpiament, una
“proclamació”, una declaració pública,
feliç, entusiasmada, d'un fet decisiu i salvador.
Per
què, doncs, el nostre silenci? Por? Timidesa? Deia sant Justí
que «aquells ignorants i incapaços d'eloqüència,
varen persuadir per la virtut tot el gènere humà».
El signe o miracle de la virtut és la nostra eloqüència.
Deixem, si més no, que el Senyor enmig de nosaltres i amb
nosaltres realitzi la seva obra: «El Senyor hi cooperava, i
confirmava la predicació de la paraula amb els senyals
prodigiosos que l'acompanyaven» (Mc 16,20).
