Avui,
l'Evangeli toca un
acord fet amb tres notes. Tres notes no sempre ben afinades en la
nostra societat: la del fer, la de l'amistat i la de la coherència
de vida. Avui dia, doncs, fem moltes coses, però, tenim un
projecte? Avui, que naveguem en la societat de la comunicació,
fa niu en els nostres cors la solitud? Avui, a l'era de la
informació, aquesta ens permet donar forma a la nostra
personalitat?
Un
projecte. Maria, una noia «promesa amb un descendent de
David, que es deia Josep» (Lc 1, 28). Maria té un
projecte. Evidentment, de proporcions humanes. Tanmateix, Déu
irromp en la seva vida per a presentar-li un altre projecte... de
proporcions divines. També avui, vol entrar en la nostra vida
i donar proporcions divines al nostre quefer humà.
Una
presència. «No tinguis por, Maria» (Lc
1, 30). No construïm a la babalà! No fos cas que
l'addicció al “fer” amagués una buidor. El
matrimoni, la vida de servei, la professió no han de ser una
fugida endavant. «Plena de gràcia, el Senyor és
amb tu» (Lc 1, 28). Presència que acompanya i
dóna sentit. Confiança en Déu, que —de
retruc— ens porta a la confiança amb els altres. Amistat
amb Déu que renova l'amistat amb els altres.
Formar-nos.
Avui, que rebem tants estímuls sovint contraposats, és
necessari donar forma i unitat a la nostra vida. Maria, diu sant
Lluís Maria Grignion, «és el motlle vivent de
Déu». Hi ha dues maneres de fer una escultura, exposa
Grignion: l'una, més feixuga, a cops de cisell. L'altre,
servint-se d'un motlle. Aquesta segona és més planera.
L'èxit, però, rau en que la matèria sigui
manejable i el motlle dibuixi la imatge amb perfecció. Maria
és el motlle perfecte. Acudim a ella essent matèria
manejable?
