Avui,
l'Evangeli és una profecia, és a dir, un esguard en
l'espill de la realitat que ens endinsa en la seva veritat més
enllà del que ens diuen els nostres sentits: la Creu, la
Santa Creu de Jesucrist és el Tron del Salvador. Per això,
Jesús afirma que «el Fill de l'home ha de ser enlairat»
(Jn 3,14).
Prou
sabem que la creu era el suplici més atroç i vergonyós
del seu temps. Exaltar la Santa Creu no deixaria de ser un cinisme si
no fos perquè allà hi penja el Crucificat. La creu,
sense el Redemptor, és pur cinisme; amb el Fill de l'Home és
el nou arbre de la Saviesa. Jesucrist «en oferir-se lliurement
a la passió» de la Creu ha obert el sentit i el destí
del nostre viure: pujar amb Ell a la Santa Creu per obrir els braços
i el cor al Do de Déu, en un intercanvi admirable. També
aquí ens cal escoltar la veu del Pare, des del cel estant: «Tu
ets el meu Fill (...), en tu m'he complagut» (Mc 1,11).
Trobar-nos crucificats amb Jesús i ressuscitar amb Ell: heus
ací el perquè de tot plegat! Hi ha esperança, hi
ha sentit, hi ha eternitat, hi ha vida! No estem bojos els cristians
quan en la Vetlla Pasqual, de manera solemne, és a dir, en el
Pregó pasqual, cantem lloança del pecat
original: «Oh!, culpa sortosa, que ens has merescut tan gran
Redemptor», que amb el seu dolor ha imprès “sentit”
al dolor.
«Mireu
l'arbre de la creu, on penjà el Salvador del món: veniu
i adoreu-lo» (Liturgia del Divendres Sant). Si
aconseguim superar l'escàndol i la follia de Crist crucificat
no hi ha més que adorar-lo i agrair-li el seu Do. I cercar
decididament la Santa Creu en la nostra vida, per omplir-nos de la
certesa que, «per Ell, amb Ell i en Ell», la nostra
donació serà transformada, en mans del Pare, per
l'Esperit Sant, en vida eterna: «Vessada per vosaltres i per
tots els homes en remissió dels pecats».
