Text de l'Evangeli (Jn 12,24-26):  En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus».

Avui, l'Església —mitjançant la litúrgia eucarística que celebra al màrtir romà sant Llorenç— ens recorda que «existeix un testimoni de coherència que tots els cristians han d'estar disposats a donar cada dia, àdhuc a costa de sofriments i de grans sacrificis» (Joan Pau II).

La llei moral és santa i inviolable. Aquesta afirmació, certament, contrasta amb l'ambient relativista que impera en els nostres dies, on amb facilitat hom adapta les exigències ètiques a la seva personal comoditat o a les seves pròpies debilitats. No trobarem pas ningú que ens digui: —Jo sóc immoral; —Jo sóc inconscient; —Jo sóc una persona sense veritat... Qualsevol que digués això es desqualificaria a si mateix immediatament.

La pregunta definitiva, però, seria: ¿de quina moral, de quina consciència i de quina veritat parlem? És evident que la pau i la sana convivència socials no poden basar-se en una “moral a la carta”, on cadascú tira per on li sembla, sense tenir en compte les inclinacions i les aspiracions que el Creador ha disposat per a la nostra naturalesa. Aquesta “moral”, lluny de conduir-nos per «camins segurs» vers els «prats deliciosos» que el Bon Pastor desitja per a nosaltres (cf. Sl 23,1-3), ens abocaria irremeiablement a les sorres bellugadisses del “relativisme moral”, on absolutament tot es pot pactar i justificar.

Els màrtirs són testimonis inapel·lables de la santedat de la llei moral: hi ha exigències d'amor bàsiques que no admeten mai excepcions ni adaptacions. De fet, «en la Nova Aliança es troben nombrosos testimonis seguidors de Crist que (...) acceptaren les persecucions i la mort abans que fer el gest idolàtric de cremar encens davant l'estàtua de l'Emperador» (Joan Pau II).

En l'ambient de la Roma de l'emperador Valerià, el diaca «sant Llorenç estimà Crist en la vida, imità Crist en la mort» (Sant Agustí). I, un cop més, s'ha complert que «els qui no estimen la vida en aquest món, la guarden per a la vida eterna» (Jn 12,25). La memòria de sant Llorenç, sortosament per a nosaltres, restarà perpètuament com un senyal de què el seguici del Crist mereix donar la vida, abans que admetre frívoles interpretacions del seu camí.