Avui
celebrem la festa de sant Jordi, patró secundari de Catalunya.
Fou un cavaller ardit, martiritzat probablement a Lydda, Israel. Si
la història és parca en dades biogràfiques, la
llegenda ha “completat” la seva figura.
Venerat des del segle
IV, l'han elegit com a patró diversos països i llocs:
Grècia, Anglaterra, Portugal, Lituània, Geòrgia,
Gènova... Al segle XIII, la seva devoció entrà a
Catalunya i Aragó, que també el va escollir com a
patró.
Aquest nom suscita
sentiments entranyables a Catalunya: un llibre i una rosa, cultura i
poesia. I també testimoniatge, santedat, protecció,
intercessió. Sant Jordi encarna no solament valors patriòtics,
culturals, literaris i cavallerescs, sinó també i
sobretot, valors profundament cristians.
En
efecte: d'on havia de treure sant Jordi la valentia per a lluitar
contra el drac i alliberar la princesa? De la seva unió i
comunió amb Jesús que l'alimentà amb la saba de
la pròpia vida: «Jo sóc el Cep i vosaltres les
sarments» (Jn 15,5). D'on va pouar la força per a
ser fidel i suportar el martiri? Del Senyor que va dir: «Sense
mi no podeu fer res» (Jn 15,5).
Una altra consideració:
el poble català —i qualsevol altre poble—pot viure
unit i vigorós només a nivell cristià, si els
qui el formen viuen com a sarments ben unides al Tronc i entre elles.
Cada una no és independent de les altres. Les sarments
s'ajuden, es comuniquen, s'irriguen mútuament, tenen comunió
de vida.
Els
cristians estem cridats a empeltar-nos en Jesús i viure
en comunió de vida amb Ell i amb tots els altres. Així,
a través nostre, totes les altres sarments, fins i tot les que
potser viuen poc o molt separades del Cep veritable, tindran un cert
lligam amb Crist.
La
diada de sant Jordi ens invita a estar ben units amb Jesús
per a rebre la seva vida, i amb els altres, per a fer-los-en
participar.