Avui,
Cafar-Naüm és la nostra ciutat i el nostre poble, on hi
ha persones malaltes, conegudes unes, anònimes altres, sovint
oblidades a causa del ritme frenètic que caracteritza la vida
actual: carregats de feina, anem corrent sense parar i sense pensar
en aquells que, per raó de la seva malaltia o d'una altra
circumstància, queden al marge i no poden seguir aquest ritme.
Tanmateix, Jesús ens dirà un dia: «Tot allò
que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que
fos, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). El gran
pensador Blaise Pascal recull aquesta idea quan afirma que
«Jesucrist, en els seus fidels, es troba a l'agonia de
Getsemaní fins a la fi dels temps».
El
centurió de Cafar-Naüm no s'oblida del seu criat prostrat
al llit, perquè se l'estima. Malgrat ser més poderós
i tenir més autoritat que el seu servent, el centurió
agraeix tots els seus anys de servei i li té una gran
apreciació. Per això, mogut per l'estimació,
s'adreça a Jesús, i en presència del Salvador
arriba a fer una extraordinària confessió de fe,
recollida per la litúrgia Eucarística: «Senyor;
jo no sóc digne que entreu a casa meva: Digueu-ho només
de paraula, i el meu criat es posarà bo» (Mt
8,8). Aquesta confessió es fonamenta en l'esperança;
brolla de la confiança posada en Jesucrist, i alhora també
del seu sentiment d'indignitat personal, que l'ajuda a veure la seva
pobresa.
Només ens podem
atansar a Jesucrist amb una actitud humil, com la del centurió.
Així podrem viure l'esperança de l'Advent: esperança
de salvació i de vida, de reconciliació i de pau.
Solament pot esperar aquell que reconeix la seva pobresa i és
capaç d'adonar-se que el sentit de la seva vida no està
en ell mateix, sinó en Déu, tot posant-se a les mans
del Senyor. Atansem-nos confiadament al Crist i, alhora fem nostra la
pregària del centurió.