Text de l'Evangeli (Mc 10,46-52):  En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els deixebles i molta gent. El fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!». Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: «Fill de David, tingues pietat de mi!».

Jesús s'aturà i digué: «Crideu-lo». Ells van cridar el cec dient-li: «Coratge! Aixeca't, que et crida». Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: «Què vols que faci per tu?». El cec respongué: «Rabuni, fes que hi vegi». Jesús li digué: «Vés, la teva fe t'ha salvat». A l'instant hi veié i el seguia camí enllà.

Avui, el Crist ens surt a l'encontre. Tots som Bartimeu: aquest invident, pel costat del qual passà Jesús, i que saltà cridant fins que el Senyor li va fer cas. Pot ser que tinguem un nom un pèl més agraciat... però la nostra humana flaquesa (moral) és semblant a la ceguesa que patia el nostre protagonista. Tampoc nosaltres no aconseguim veure que Crist viu en els nostres germans i, així, els tractem tal com els tractem. Potser no reeixim en veure en les injustícies socials, en les estructures de pecat, una crida feridora als nostres ulls per a un compromís social. Probablement no capim que «hi ha més alegria en donar que en rebre», que «ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). Veiem fosc allò que és nítid: que els espills del món condueixen a la frustració, i que les paradoxes de l'Evangeli, després de la dificultat, produeixen fruit, realització i vida. Som veritablement dèbils visuals, no per eufemisme, sinó en realitat: la nostra voluntat debilitada pel pecat enfosqueix la veritat en la nostra intel·ligència i escollim allò que no ens convé.

Solució: començar a cridar, és a dir, pregar humilment «Jesús, tingues pietat de mi!» (Mc 10,48). I cridar més com més t'increpin, et desanimin o et desanimis: «Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort...» (Mc 10,48). Cridar que és també demanar: «Rabuni, fes que hi vegi» (Mc 10,51). Solució: donar, com ell, un salt en la fe, créixer més enllà de les nostres certeses, fiar-se de qui ens estimà, ens creà i vingué a redimir-nos i restà entre nosaltres en l'Eucaristia.

El Papa Joan Pau II ens ho deia amb la seva vida: les seves llargues hores de meditació —tantes que el seu Secretari deia que pregava “massa”— ens diuen clarament que «el qui prega canvia la història».