Avui
llegim una queixa dels fariseus i d'alguns deixebles del Baptista
que, escandalitzats, pregunten al Senyor per què els seus no
dejunaven. Jesús els respon amb una altra pregunta
desconcertant: «¿Poden dejunar els convidats a
noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb
ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que
l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que
dejunaran» (Mc 2,19-20).
Jesús
es presenta com el nuvi enamorat de la Humanitat, a la que convida,
no a dejunar, sinó a una festa, semblant a un banquet de
noces, perquè Ell li ha portat la Bona Nova de la salvació.
Jesucrist s'aplicava la vella imatge dels profetes i dels salms que
presenten Jahvè-Déu com un espòs profundament
enamorat de la seva esposa, el poble fidel. El profeta Osees avui ens
en fa referència: «Et faré per sempre la meva
esposa i seré per a tu un espòs bo, fidel, amorós,
compassiu» (Os 2,21).
El
Senyor volia dir que el Regne de Déu era una realitat nova.
Era com una festa de casament. No valien els esquemes de la Llei de
Moisès. La novetat del Regne que predicava era com un vi
novell. Quan Jesús els diu que «ningú no posa vi
nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es perdrien bots i vi;
el vi nou s'ha de posar en bots nous» (Mc 2,22),
aquella gent l'entén perfectament perquè el país
de Jesús era ple de vinyes.
Avui molts dels nostres
conciutadans no saben què és un “bot”. No
n'han vist mai cap. Els bots eren uns envasos de cuir de bocs que
cosits, untats i fregats amb pega servien per contenir vi. Si el vi
era nou, tenia tanta força que rebentava els cosits dels bots
vells. Els pagesos ho sabien prou bé.
Els
fariseus i els seus deixebles venien a ser com els bots vells, que de
tan usats fàcilment es descosirien. Estaven fets a la seva
rutina. No podien admetre la “novetat” de la predicació
d'aquell noi de Natzaret.
