Avui
contemplem com al voltant de Jesús es desenrotllen unes
actituds i activitats que li pertanyien a Ell com a Senyor. En el cas
que comentem, una persona expulsa dimonis; en altres ocasions, els
deixebles són enviats a predicar i a curar. Tot això ho
fan en nom de Jesús, ja que Ell és qui aporta la Bona
Nova i qui té poder per a sanar i exorcitzar, manifestacions
totes elles de la seva divinitat.
Els
deixebles se sorprenen perquè la persona que expulsava dimonis
en nom de Jesús «no és dels qui vénen amb
nosaltres» (Mc 9,37). Aquesta expressió suposa
una inclusió (dels nostres) i una exclusió (dels
altres) que denota, si més no, una comparança —no
exempta, en el context— d'una valoració pejorativa
envers el desconegut, perquè sembla indicar que solament «els
qui vénen amb nosaltres» podien exercir aquesta funció
d'exorcitzar rebuda del mateix Crist. Amb tot, és Ell mateix
qui interpreta aquesta situació des de la clau de volta de la
caritat, que ha d'il·luminar tots els esdeveniments: «No
li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà
després malparlar de mi» (Mc 9,39).
La història de
la Humanitat, de la pròpia Església i de cadascú
de nosaltres és marcada per aquests judicis aliens, en els que
solem equivocar-nos, en desconèixer les motivacions i les
circumstàncies alienes. Volem —tal vegada
inconscientment— acaparar els dons eclesials o personals, i no
ens assabentem que uns i altres els hem de realitzar “en nom de
Jesús” i posar-los al servei dels altres en benefici de
tots.
Jesús passà
per la vida tot fent el bé. Allí on hi ha fruits de
bondat i d'amor, allí Déu està obrant i
cooperant. Agraïm a Déu la diversitat de dons que
reparteix dins i fora de la seva Església, i vulguem
perllongar cadascú de nosaltres, “en nom de Jesús”,
l'abundosa riquesa que hem rebut, bo i tenint caritat en tot, alhora
que distingim la unitat del que és necessari de la diversitat
del que és opinable, tal com sant Agustí convidava a
considerar als creient al començament de l'Església.
