Avui
contemplem —un cop més!— el Senyor sol·licitat
per la gent («anaren corrents a saludar-lo») i, alhora,
Ell sol·lícit de la gent,
sensible a llurs necessitats. En primer lloc, en sospitar que alguna
cosa passa, pregunta, s'interessa pel problema.
Intervé
un dels protagonistes, això és, el pare d'un noi que és
posseït d'un esperit maligne: «Mestre, t'he portat el meu
fill, posseït d'un esperit que el priva de parlar. Quan se
n'apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera,
cruix de dents i es queda rígid» (Mc 9,17-18).
És terrible el
mal que pot arribar a fer el Diable!, una criatura sense caritat.
—Senyor, hem de pregar!: «Allibereu-nos de qualsevol
mal». No s'entén com poden haver-hi avui dia veus que
diuen que no existeix el Diable, o d'altres que li reten alguna mena
de culte... És absurd! Nosaltres hem de treure'n una lliçó:
no es pot jugar amb foc!
«He
dit als teus deixebles que l'hi traguessin, però no han pogut»
(Mc 9,18). En escoltar aquestes paraules, Jesús rep un
disgust. Es disgusta, sobretot, per la manca de fe... I els falta fe
perquè han de pregar més: «Esperits
d'aquesta mena només es poden treure amb la pregària»
(Mc 9,29).
La
pregària és el diàleg “intimista”
amb Déu. Joan Pau II ha afirmat que «la pregària
comporta sempre una mena d'amagament amb Crist en Déu.
Només en un “amagament” així actua
l'Esperit Sant». En un ambient íntim d'amagament es
practica l'assiduïtat amistosa amb Jesús, de la qual
s'esdevé l'increment de confiança en Ell, és a
dir, l'augment de fe.
Però
aquesta fe, que mou muntanyes i foragita esperits malignes («Tot
és possible al qui creu!») és, sobretot, un do de
Déu. La nostra pregària, en tot cas, ens posa en
disposició de rebre el do. Aquest do, però, l'hem de
suplicar: «Crec, però ajuda'm a tenir més fe»
(Mc 9,24). La resposta del Crist no es farà “pregar”!