Avui,
l'Evangeli sembla que no ens digui gaire res ni de Jesús ni de
nosaltres mateixos. «Per què demana un senyal, la gent
d'aquesta generació?» (Mc 8,12). Joan Pau II, tot
comentant aquest episodi de la vida de Jesucrist, diu: «Jesús
convida al discerniment respecte les paraules i les obres que
testimonien (són “senyal de”) l'arribada del regne
del Pare». Als jueus que interroguen Jesús sembla que
els falta la capacitat o la voluntat de discernir aquell senyal que
—de fet— és tota l'actuació, obres i
paraules del Senyor.
També avui en
dia es demanen senyals a Jesús: que faci notar la seva
presència en el món o que ens digui d'una manera
evident com hem d'actuar nosaltres. El Papa ens fa veure que la
negativa de Jesucrist a donar un senyal als jueus —i, per tant,
també a nosaltres— es deu a què vol «canviar
la lògica del món, orientada a cercar signes que
confirmin el desig d'autoafirmació i de poder de l'home».
Els jueus no volien un signe qualsevol, sinó aquell que
indiqués que Jesús era el tipus de messies que ells
desitjaven. No esperaven el que venia a salvar-los, sinó el
que venia a donar seguretat a la seva visió de com s'havien de
fer les coses.
En definitiva, quan els
jueus del temps de Jesús com els cristians d'ara demanem
—d'una manera o altra— un senyal, el que fem és
demanar a Déu que actuï a la nostra manera, la que
nosaltres creiem més encertada i que de fet dóna suport
al nostre mode de pensar. I Déu, que en sap i pot més
(i per això demanem al Parenostre que es faci la “seva”
voluntat), té els seus camins, encara que a nosaltres no ens
sigui fàcil de comprendre'ls. Però Ell, que es deixa
trobar per tots els qui el cerquen, també, si li demanem
discerniment, ens farà comprendre quina és la seva
manera d'obrar i com podem distingir avui els seus signes.
