Avui
contemplem la fe dels habitants d'aquella regió a la que Jesús
arribà tot portant la salvació per a les ànimes.
El Senyor és l'amo de l'ànima i del cos; per això,
no dubten en portar-li llurs malalts: «Tots els qui el tocaven
quedaven curats» (Mc 6,56). Tenim avui, com sempre,
malalts de l'ànima i del cos. Convé que posem tots els
mitjans humans i sobrenaturals per tal d'apropar els nostres parents,
amics i coneguts al Senyor. Ho podem fer, en primer lloc, tot pregant
per ells, bo i demanant llur salut espiritual i corporal. Si hi havia
una malaltia del cos, no dubtem en assabentar-nos de si existeix un
tractament adequat, si hi ha persones que puguin tenir-ne cura, etc.
Quan
es tracta d'una “malaltia” de l'ànima
(habitualment, palpable externament), com pot ser que un fill, un
germà, un parent no assisteixi a Missa els diumenges, a més
de pregar, convé parlar-li del remei, potser transmetent-li de
paraula algun pensament o alguna orientació motivadora que
puguem nosaltres mateixos extreure del Magisteri (per exemple, de la
Carta apostòlica El dia del Senyor de Joan Pau II, o
d'algun dels punts del Catecisme de l'Església).
Si el germà
“malalt” és algú constituït en pública
autoritat, que justifica o manté una llei injusta —com
ara la despenalització de l'avortament—, no dubtem —a
més de resar— en cercar l'oportunitat per a
transmetre-li —de paraula o per escrit— el nostre
testimoni sobre la veritat.
«Nosaltres
no podem deixar de dir el que hem vist i sentit» (Ac
4,20). Totes les persones tenen necessitat del Salvador. Quan no
acudeixen a Ell és perquè encara no l'han reconegut,
potser perquè nosaltres encara no hem sabut anunciar-lo. El
fet és que, tan aviat com el reconeixien, «posaven els
malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar
ni que fos la borla del seu mantell» (Mc 6,56). Jesús
guaria sobretot quan hi havia alguns que «posaven»
(situaven a l'abast del Senyor) els qui més urgentment havien
de menester remei.
