Avui,
l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una
paradoxa que són ben actuals.
Una
situació. Els Apòstols estan “estressats”:
«Molta gent anava i venia i no tenien temps ni de menjar»
(Mc 6,30). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix
tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la
família, on cada membre vol palpar la nostra estimació;
les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens
fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és
poder? Potser és més assenyat reconèixer que no
podem tot allò que voldríem.
Una
necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans.
En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans.
Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «varen
explicar tot el que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació
amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon
del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu
ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús
els diu: veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una
mica» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc
per al descans! És més, la nostra existència,
amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí
l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en
neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós».
El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”:
topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una
paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”:
els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són
abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”.
Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres
obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos!
S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha
comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell,
relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de
quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En
Ell, allí, hem de reposar!
