Avui,
el Senyor renya els seus deixebles per la seva manca de fe: «Encara
no teniu fe?» (Mc 4,40). Jesucrist ja havia donat prou
mostres de ser l'Enviat i encara no creuen. No se n'adonen que,
tenint amb ells el mateix Senyor, no cal témer res. Jesús
fa un paral·lelisme clar entre “fe” i “valentia”.
En un altre lloc de
l'Evangeli, davant d'una situació en la qual els Apòstols
dubten, es diu que encara no podien creure perquè no havien
rebut l'Esperit Sant. Molta paciència li caldrà al
Senyor per a seguir ensenyant als primers allò que ells
mateixos ens mostraran després, i del que en seran ferms i
valents testimonis.
Estaria
molt bé que nosaltres també ens sentíssim
“renyats”. Amb més motiu encara!: hem rebut
l'Esperit Sant que ens fa capaços d'entendre com realment el
Senyor és amb nosaltres en el camí de la vida, si de
debò busquem fer sempre la voluntat del Pare. Objectivament,
no tenim cap motiu de covardia. Ell és l'únic Senyor de
l'Univers, perquè «el vent i l'aigua l'obeeixen»
(Mc 4,41), com afirmen admirats els deixebles.
Aleshores, què
m'acovardeix? ¿Són motius tan greus com per a posar en
entredit el poder infinitament gran com és l'Amor que el
Senyor ens té? Aquesta és la pregunta que els nostres
germans màrtirs van saber respondre, no ja amb paraules, sinó
amb la seva pròpia vida. Com tants germans nostres que, amb la
gràcia de Déu, diàriament fan de cada
contradicció un pas més en el creixement de la fe i de
l'esperança. Nosaltres, per què no? És que no
sentim dins nostre el desig d'estimar el Senyor amb tot el pensament,
amb totes les forces, amb tota l'ànima?
Un dels grans exemples
de valentia i de fe, el tenim en Maria, Auxili dels cristians, Reina
dels confessors. Al peu de la Creu va saber mantenir dempeus la llum
de la fe... que es va fer esclatant el dia de la Resurrecció!
