Avui,
el darrer dia del temps ordinari, Jesús ens adverteix amb tota
claredat sobre la sort del nostre pas per aquesta vida. Si ens
entossudim, obstinadament, en viure absorbits per la immediatesa dels
afanys de la vida, arribarà el darrer dia de la nostra
existència terrenal tan sobtadament que la mateixa ceguesa de
la nostra golafreria ens impedirà de reconèixer el
mateix Déu, que vindrà (perquè aquí estem
de passada, ho sabies?) per tal d'emportar-nos envers la intimitat
del seu Amor infinit. Serà quelcom així com el que li
passa a un nen malcriat: tan entretingut es troba amb les “seves”
joguines, que a la fi oblida la tendresa dels seus pares i la
companyonia dels seus amics. Quan se n'adona, plora desconsolat per
la seva inesperada solitud.
L'antídot
que ens ofereix Jesús és igualment clar: «Vetlleu,
doncs, i pregueu en tot moment» (Lc 21,36). Vetllar i
pregar... El mateix advertiment que donà als seus Apòstols
la nit en què fou traït. L'oració té un
component admirable de profecia, molts cops oblidat en la predicació,
és a dir, de passar del mer “veure” al “mirar”
la quotidianitat en la seva més profunda realitat. Tal com
escriví Evagri Póntic, «la vista és el
millor de tots els sentits; la pregària és la més
divina de totes les virtuts». Els clàssics de
l'espiritualitat l'anomenen “visió sobrenatural”,
mirar amb els ulls de Déu. O el que és el mateix,
conèixer la Veritat: de Déu, del món, d'un
mateix. Els profetes foren, no solament els qui “predeien allò
que estava per arribar”, sinó també els qui
sabien interpretar el present en la seva justa mesura, abast i
densitat. Resultat: saberen reconduir la història, amb l'ajut
de Déu.
Tantes vegades ens
lamentem de la situació del món. —Fins a on
anirem a parar?, diem. Avui, és el darrer jorn del temps
ordinari, és dia també de resolucions definitives.
Potser que ja és l'hora de què algú més
estigui prompte a aixecar-se de la seva embriaguesa del present i es
posi mans a l'obra d'un millor futur. —¿Vols ser tu?
Doncs, ànim!, i que Déu et beneeixi.
