Avui,
com moltes vegades, les coses petites passen desapercebudes: petites
almoines, petits sacrificis, petites pregàries (jaculatòries);
però el que sembla petit i poc important representa sovint
l'ordit i també el coronament de les obres mestres: tant de
les grans obres d'art com de l'obra màxima de la santedat
personal.
Pel
fet de passar desapercebudes aquestes coses petites, llur rectitud
d'intenció està garantida: no busquem pas amb elles el
reconeixement d'altri ni la glòria humana. Només Déu
les descobrirà en el nostre cor, de la mateixa manera que
només Jesús veié la generositat de la viuda. És
més que segur que la pobra dona no va anunciar el seu gest
tocant la trompeta, i fins i tot és possible que experimentés
una sensació de ridícul i passés gran vergonya
davant la mirada dels rics, que feien donatius esplèndids a la
sala del tresor del temple, tot fent notar llur acció.
Tanmateix, la seva generositat, que la va dur a treure forces enmig
de la seva indigència, meresqué la lloança del
Senyor: «Us asseguro amb tota veritat que
aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots
aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que
necessitava, tot el que tenia per a viure» (Lc
21,3-4).
La
generositat de la viuda pobra és una bona lliçó
per a nosaltres, els deixebles del Crist. Podem donar moltes coses,
com la gent rica que «tirava les seves ofrenes a la sala del
tresor» (Lc 21,1). Però res de tot això no
tindrà valor si tan sols donem “d'allò que ens
sobra”, sense amor ni esperit generós, sense oferir-nos
nosaltres mateixos. Diu sant Agustí: «Ells posaven llur
vista en les grans ofrenes dels rics i els lloaven per això.
Encara que després veieren la viuda, ¿quants van veure
aquelles dues monedes?... Ella va donar tot el que tenia. En tenia
molt, puix tenia Déu al seu cor. Val més tenir Déu
a l'ànima que or dins de l'arca». Ben cert: Siguem
generosos amb Déu i Ell ho serà més amb
nosaltres.
