Avui,
Jesús passa vora nostre per a fer-nos viure l'escena amunt
esmentada, amb un caire real, en la persona de tants marginats com hi
ha a la nostra societat, els quals esguarden els cristians per
trobar-hi la bondat i l'amor de Jesús. En temps del Senyor,
els leprosos formaven part de l'estament dels marginats. De fet,
aquells deu leprosos anaren a trobar Jesús «a l'entrada
d'un poble» (Lc 17,12), car ells no podien entrar a les
poblacions, ni els era permès apropar-se a la gent
(«s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar»).
Amb una mica
d'imaginació, cadascú de nosaltres pot reproduir la
imatge de marginats de la societat, que tenen nom com nosaltres:
immigrants, drogoaddictes, delinqüents, malalts de sida, gent en
atur, pobres... Jesús vol guarir-los, remeiar llurs sofrences,
resoldre els seus problemes; i ens demana col·laboració
de forma desinteressada, gratuïta, eficaç... per amor.
A
més, apropem a cadascú de nosaltres la lliçó
que dóna Jesús. Som pecadors i necessitats de perdó,
som pobres que tot ho esperem d'Ell. ¿Seríem capaços
de dir com el leprós «Jesús, mestre, tingues
pietat de mi» (cf. Lc 17,13)? ¿Sabem recórrer
a Jesús amb pregària profunda i confiada?
¿Imitem
el leprós guarit, que torna a Jesús a donar-li gràcies?
De fet, només «un d'ells, quan s'adonà que
havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu»
(Lc 17,15). Jesús troba a faltar els altres nou: «¿No
eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres
nou?» (Lc 17,17). San Agustí donà la
següent sentència: «‘Gràcies a Déu!’:
no hi ha res que hom pugui dir amb major brevetat (...) ni fer amb
major utilitat que aquestes paraules». Per tant, nosaltres,
¿com agraïm a Jesús el gran do de la vida, pròpia
i de la família; la gràcia de la fe, la santa
Eucaristia, el perdó dels pecats...? ¿No ens passa que
alguna vegada no li donem gràcies per l'Eucaristia, tot i
participar-hi amb freqüència? L'Eucaristia és —no
en dubtem— la nostra millor vivència de cada dia.
