Avui,
l'atenció de l'Evangeli no està posada en l'actitud de
l'amo, sinó en la dels servents. Jesús invita els seus
apòstols amb l'exemple d'una paràbola a considerar
l'actitud de servei: el servent ha de complir el seu deure sense
esperar cap recompensa: «¿És
que donarà les gràcies al servent perquè ha fet
allò que se li havia manat?» (Lc 17,9). No
obstant, aquesta no és l'última lliçó del
Mestre sobre el servei. Jesús dirà més endavant
als seus deixebles: «Ja no us dic servents, perquè el
servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics
perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit
del meu Pare» (Jn 15,15). Els amics no passen comptes.
Si el servent ha de complir el seu deure, molt més els
apòstols de Jesús, els seus amics, hem de complir la
missió que Déu ens ha encomanat, sabent que el nostre
treball no mereix cap recompensa, perquè el fem joiosament i
perquè tot allò que tenim, tot allò que som, és
un do de Déu.
Per
al qui creu tot és signe, per al qui estima tot és do.
Treballar pel Regne de Déu és ja la nostra recompensa;
per això, l'expressió «som
uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que
havíem de fer» (Lc 17,10) no l'hem de dir amb
desànim ni tristesa, sinó amb l'alegria d'aquell que ha
estat cridat a fer conèixer l'Evangeli.
En aquests dies tenim
present també la festa d'un gran sant, d'un gran amic de
Jesús, molt popular a Catalunya, sant Martí de Tours,
que va dedicar la seva vida al servei de l'Evangeli del Crist. D'ell
escriu Sulpici Sever: «Home extraordinari, que ni el treball no
va doblegar ni la mateixa mort no podia vèncer, no s'inclinà
amb preferència a cap de les dues parts, no va témer
morir, no va refusar viure! Amb els ulls i les mans vers el cel, el
seu esperit invicte no deixava de pregar». En la pregària,
en el diàleg amb l'Amic, trobem, en efecte, el secret i la
força del nostre servei.
