Avui,
el Senyor ens fa un retrat dels notables d'Israel (fariseus, mestres
de la Llei...). Aquests viuen en una situació superficial, no
són res més que aparença: «En tot actuen
per fer-se veure de la gent» (Mt 23,5). I, a més,
caient en la incoherència, «perquè diuen i no
fan» (Mt 23,3), esdevenen esclaus del seu propi engany
en buscar només l'aprovació o l'admiració dels
homes. D'això en depèn la seva consistència. Per
si mateixos no són res més que patètica vanitat,
orgull absurd, buidor... niciesa.
Des
dels inicis de la humanitat continua essent la temptació més
freqüent; la serpent antiga continua xiuxiuejant-nos a cau
d'orella: «Si un dia en menjàveu [dels fruits de l'arbre
del coneixement i del mal], se us obririen els ulls i seríeu
igual com déus» (Gn 3,5). I continuem caient-hi,
ens fem dir: “rabí”, “pare” i
“guies”... i tants altres ampul·losos
qualificatius. Massa vegades volem ocupar el lloc que no ens
correspon. És l'actitud farisaica.
Els
deixebles de Jesús no han de ser pas així, ben al
contrari: «El més important d'entre vosaltres, que es
faci el vostre servidor» (Mt 23,11). I com que tenen un
únic Pare, tots ells són germans. Com sempre,
l'Evangeli ens deixa clar que no podem desvincular la dimensió
vertical (Pare) i l'horitzontal (nostre) o, com explicitava el
diumenge passat, «estima el Senyor el teu Déu (...), i
els altres com a tu mateix» (Mt 22,37.39).
Tota
la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge està
amarada de la tendresa i de l'exigència de la filiació
i de la fraternitat. Fàcilment ressonen en el nostre cor
aquelles paraules de sant Joan: «Si algú afirmava: ‘Jo
estimo Déu’, però no estima el seu germà,
seria un mentider» (1Jn 4,20). La nova evangelització
—cada cop més urgent— ens demana fidelitat,
confiança i sinceritat amb la vocació que hem rebut en
el baptisme. Si ho fem se'ns il·luminarà «el camí
que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència,
Senyor» (Sl 16,11).