Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14):  En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.

»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.

»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Avui llegim amb atenció i novetat l'Evangeli de sant Lluc. Una paràbola dirigida als nostres cors. Unes paraules de vida per a desvetllar la nostra autenticitat humana i cristiana, que es fonamenta en la humilitat de saber-nos pecadors («Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador»: Lc 18,13), i en la misericòrdia i la bondat del nostre Déu («Tothom qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»: Lc 18,14).

L'autenticitat és —avui més que mai— una necessitat per a descobrir-nos nosaltres mateixos i remarcar la realitat alliberadora de Déu en les nostres vides i en la nostra societat. És l'actitud adient per tal que la Veritat de la nostra fe arribi, amb tota la seva força, a l'home i a la dona d'ara. Tres eixos vertebren aquesta autenticitat evangèlica: la fermesa, l'amor i el seny (2Tm 1,7).

La fermesa, per a conèixer la Paraula de Déu i mantenir-la en les nostres vides, malgrat les dificultats. Especialment en els nostres dies, cal parar atenció en aquest punt, perquè hi ha molt d'auto-engany en l'ambient que ens envolta. Sant Vicenç de Lerins ens advertia: «Tot just comença a estendre's la podridura d'un nou error i aquest, per tal de justificar-se, s'apropia d'alguns versets de l'Escriptura, que a més interpreta amb falsedat i frau».

L'amor, per a mirar amb ulls de tendresa —és a dir, amb la mirada de Déu— la persona o l'esdeveniment que tenim al davant. Joan Pau II ens anima a «promoure una espiritualitat de la comunió», que —entre altres coses— significa «una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, la llum del qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que són al nostre costat».

I, finalment, el seny, per a transmetre aquesta Veritat amb el llenguatge d'avui, encarnant realment la Paraula de Déu en la nostra vida: «Creuran a les nostres obres més que qualsevol discurs» (Sant Joan Crisòstom).