Avui, se'ns
presenta a la nostra consideració una "famosa" afirmació de Jesucrist: «Doneu
al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21).
No entendríem bé aqueixa frase sense tenir en compte el
context en que Jesús la diu: «els fariseus van planejar la manera de sorprendre
Jesús en alguna paraula comprometedora» (Mt 22,15), i «Jesús és va
adonar de la seva malícia» (v. 18). Així, doncs, la resposta de Jesús és
calculada. En escoltar-la, els fariseus van quedar sorpresos, no se l'esperaven.
Si clarament hagués anat en contra del Cèsar, l'haguessin pogut denunciar; si
hagués anat clarament a favor de pagar el tribut al Cèsar, se n'haguessin anat
satisfets de la seva astúcia. Però Jesucrist, sense parlar en contra del Cèsar,
l'ha relativitzat: cal donar a Déu el que és de Déu, i Déu és Senyor fins i tot
dels poders d'aquest món.
El Cèsar, com tot governant, no pot exercir un poder
arbitrari, perquè el seu poder se li és donat en penyora; com els servents
de la paràbola dels talents, que han de respondre davant del Senyor de l'ús del
seu argent. En l'Evangeli de sant Joan, Jesús diu a Pilat: «No tindries cap
poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt» (Jn 19,10). Jesús no es
vol presentar com un agitador polític. Senzillament, posa les coses al seu
lloc.
La interpretació que s'ha fet a vegades de Mt
22,21 és que l'Església no s'hauria de "ficar en política", sinó només
ocupar-se del culte. Però aqueixa interpretació és totalment falsa, perquè
ocupar-se de Déu no és només ocupar-se del culte, sinó preocupar-se per la
justícia, i pels homes, que són els fills de Déu. Voler que l'Església romangui
en les sagristies, que es faci la sorda, la cega i la muda davant els problemes
morals i humans del nostre temps, és prendre a Déu el que és de Déu. «La
tolerància que només admet Déu com a opinió privada, però que li nega el domini
públic (...) no és tolerància, sinó hipocresia» (Benet XVI).