Avui,
la dolça veu —però severa— del Crist posa
en alerta als qui estan convençuts de tenir ja el “bitllet”
per al Paradís, solament perquè diuen: «Jesús,
que n'ets de formós!». Crist ha pagat el preu de la
nostra salvació sense excloure ningú, però cal
observar unes condicions bàsiques. I, entre altres, no
pretendre que el Crist ho faci tot i nosaltres res. Això seria
no solament niciesa, sinó malvada supèrbia. Per
això, el Senyor no dubta en usar la paraula “dolenta”:
«La gent d'aquesta generació és dolenta:
demana un senyal, però no els en serà donat cap altre
que el de Jonàs» (Lc 11,29). Li dóna el
nom de “dolenta” perquè posa la condició de
veure abans miracles espectaculars per tal de donar després la
seva eventual i condescendent adhesió.
Ni davant dels seus
paisans de Natzaret accedí, perquè —exigents!—
pretenien que Jesús signés la seva missió de
profeta i Messies mitjançant meravellosos prodigis, que ells
voldrien assaborir com espectadors acomodats en la butaca d'un
cinema. Però això no pot ser: el Senyor ofereix la
salvació, però solament a qui se subjecti a Ell per
mitjà d'una obediència que neix de la fe, que espera i
calla. Déu pretén aquesta fe antecedent (que en el
nostre interior Ell mateix ha posat com una llavor de gràcia).
Un
testimoni en contra dels creients que mantenen una caricatura de la
fe serà la reina del Migdia, que es desplaçà des
dels confins de la terra per a escoltar la saviesa de Salomó,
i resulta que «aquí hi ha alguna cosa més que
Salomó» (Lc 11,31). Diu un proverbi que «no
hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar». Crist, condemnat a
mort, ressuscitarà als tres dies: a qui el reconegui, li
proposa la salvació, mentre que per als altres —tornant
com a Jutge— ja no hi haurà res a fer, sinó
escoltar la condemnació per obstinada incredulitat.
Acceptem-lo amb fe i amor avançats. El reconeixerem i ens
reconeixerà com a seus. Deia el Servent de Déu Don
Alberione: «Déu no gasta la llum: encén les
llànties en la mesura en què facin falta, però
sempre en el temps oportú».
