Avui
podem comprovar, un cop més!, com la nostra actitud de fe pot
remoure el cor de Jesucrist. El fet és que uns leprosos, tot
vencent la reprovació social que patien els qui tenien la
lepra i amb una bona dosi d'audàcia, s'atansen a Jesús
i —podríem dir entre cometes— l'obliguen
amb la seva confiada petició: «Jesús, mestre,
tingues pietat de nosaltres!» (Lc 17,13).
La
resposta és immediata i fulminant: «Aneu a presentar-vos
als sacerdots» (Lc 17,14). Ell, que és el Senyor,
mostra el seu poder, ja que «mentre hi anaven, van quedar purs
de la lepra» (Lc 17,14).
Això ens fa
palès que la mesura dels miracles del Crist és,
justament, la mesura de la nostra fe i confiança en Déu.
¿Què hem de fer nosaltres —pobres criatures—
davant de Déu, sinó confiar en Ell? Però amb una
fe operativa, que ens mou a obeir les indicacions de Déu.
Basta un mínim de sentit comú per a entendre que «res
és massa difícil de creure tocant a Aquell per a qui
res és massa difícil de fer» (Card. J. H.
Newman). Si no veiem més miracles és perquè
“obliguem” poc al Senyor amb la nostra falta de confiança
i d'obediència a la seva voluntat. Com digué sant Joan
Crisòstom, «una mica de fe pot molt».
I,
com a coronació de la confiança en Déu, s'esdevé
el desbordament de l'alegria i de l'agraïment: en efecte, «un
d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere
glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus
de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies»
(Lc 17,15-16).
Però...,
quina llàstima! De deu beneficiaris d'aquell gran miracle,
només en tornà un. Què ingrats som quan oblidem
amb tanta facilitat que tot ens ve de Déu i que a Ell tot ho
devem! Fem el propòsit d'obligar-lo tot mostrant-nos
confiats en Déu i agraïts a Ell.
