Avui veiem com els propis
de la parentela de Jesús gosen dir que «ha perdut el seny!» (Mc 3,21).
Un cop més, es torna a complir l'antic proverbi que «un profeta només és
menyspreat al seu poble i a casa seva» (Mt 13,57). No cal dir que
aquesta lamentació no "esquitxa" Maria Santíssima, perquè des del primer fins
al darrer moment -quan ella es trobava al peu de la Creu- es mantingué
sòlidament ferma en la fe i confiança envers el seu Fill.
Ara bé, i nosaltres? Fem examen! ¿Quantes persones que viuen al costat
nostre, que els tenim a l'abast, són llum per a les nostres vides, i
nosaltres...? No ens cal anar gaire lluny: pensem en el Papa Joan Pau II:
quanta gent el seguia!, i... alhora, quants l'interpretaven com un
"tossut-antiquat", gelós del seu "poder"? ¿És possible que Jesús -dos mil anys
després- encara segueixi pujat a la Creu per la nostra salvació, i que
nosaltres, de baix estant, continuem dient-li «baixa i creurem en tu» (cf. Mc
15,32)?
O a l'inrevés! Si maldem per a configurar-nos amb el Crist, la nostra
presència no resultarà neutra per als qui interaccionen amb nosaltres per
motius de parentiu, treball, etc. És més, per alguns els resultarà molesta,
perquè els serem un reclam de consciència. Ben garantit que ho tenim: «Si m'han
perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Jn 15,20). Mitjançant
les seves burles amagaran la seva por; mitjançant llurs desqualificacions faran
una mala defensa de llur "poltroneria".
Quantes vegades ens qualifiquen als catòlics com a "exagerats"? Els
hem de respondre que no ho som, perquè en qüestions d'amor és impossible
exagerar. Però sí és veritat que som "radicals", perquè l'amor és així de
"totalitzant": «o tot, o res»; «o l'amor mata el jo, o el jo mata l'amor».
És per això que el Sant Pare ens parlà de "radicalisme evangèlic" i de
"no tenir por": «En la causa del Regne no hi ha temps per a mirar enrere, i
menys per a deixar-se portar per la mandra» (Joan Pau II).
