Avui
escoltem la millor de les lloances que Jesús podia fer de la
seva pròpia Mare: «Sortosos els qui escolten la paraula
de Déu i la guarden!» (Lc 11,28). Amb aquesta
resposta, Jesucrist no rebutja l'apassionada alabança que
aquella dona senzilla dedicava a la seva Mare, sinó que ho
accepta i va més enllà, bo i explicant que Maria
Santíssima és benaurada —sobretot!— pel fet
d'haver estat bona i fidel en l'acompliment de la Paraula de Déu.
De
vegades em pregunten si els cristians creiem en la predestinació,
com hi creuen altres religions. No!: els cristians creiem que Déu
ens té reservat un destí de felicitat. Déu vol
que siguem feliços, sortosos, benaurats. Fixem-nos que aquesta
paraula es va repetint en els ensenyaments de Jesús: «Feliços,
feliços, feliços...». «Feliços els
pobres, els compassius, els qui tenen fam i set de ser justos, els
qui creuran sense haver vist» (cf. Mt
5,3-12; Jn 20,29). Déu vol la nostra felicitat,
una felicitat que comença ja en aquest món, encara que
els camins per arribar-hi no siguin ni la riquesa, ni el poder, ni
l'èxit fàcil, ni la fama, sinó l'amor pobre i
humil de qui tot ho espera. La joia de creure! Aquella de la qual
parlava el convers Jacques Maritain.
Es tracta d'una
felicitat que és més gran encara que la joia de viure,
perquè creiem en una vida sense fi, eterna. Maria, la Mare de
Jesús, no és solament sortosa per haver-lo portat al
món, per haver-lo alletat i criat —com intuïa
aquella espontània dona del poble— sinó,
sobretot, per haver estat oient de la Paraula i per haver-la posada
en pràctica: per haver estimat i per haver-se deixat estimar
pel seu Fill Jesús. Com escrivia el poeta: «Poder dir
“mare” i sentir-se dir “fill meu” / és
la sort que ens envejava Déu». Que Maria, Mare del Bell
Amor, pregui per nosaltres.
