Avui
contemplem el pare i amo de la vinya tot demanant als seus dos fills:
«Fill, vés avui a treballar a la vinya» (Mt
21,29). Un diu que “sí”, i no hi va. L'altre diu
“no”, i hi va. Cap dels dos manté la paraula
donada.
Certament,
el que diu “sí” i es queda a casa no pretén
enganyar el seu pare. Simplement, serà cosa de la mandra, no
solament de “mandra de fer”, sinó també de
reflexionar. El seu lema: “A mi, què m'importa el que
vaig dir ahir?”.
Al
del “no”, sí que li importa el que havia dit el
jorn anterior. Li remou la consciència aquella desatenció
amb el seu pare. Del dolor arrenca el coratge per a rectificar.
Corregeix la paraula falsa amb el fet cert. “Errare, humanum
est?”. Sí, però més humà encara
—i més d'acord amb la veritat interior gravada en
nosaltres— és rectificar. Malgrat que costi, perquè
significa humiliar-se, trepitjar la supèrbia i la vanitat.
Alguna vegada haurem viscut moments així: corregir una decisió
precipitada, un judici temerari, una valoració injusta...
Després, un sospir d'alleugeriment: —Gràcies,
Senyor!
«Us
asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en
el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31).
Sant Joan Crisòstom ressalta el mestratge psicològic
del Senyor davant d'aquests “grans sacerdots”: «No
els tira per la cara directament: ‘Per què no heu cregut
Joan?’, sinó més aviat els confronta —la
qual cosa resulta més punyent— amb els publicans i les
prostitutes. Així, els reprotxa amb la força palesa
dels fets la malícia d'una conducta marcada pels respectes
humans i la vanaglòria».
Endinsats
ja en l'escena, potser trobarem a faltar la presència d'un
tercer fill, avesat a les “mitges tintes”, en el tarannà
del qual ens resultaria més fàcil reconèixer-nos-hi
i demanar perdó, tot avergonyits. Ens l'inventem —amb el
permís del Senyor— i li oïm respondre al pare amb
veu apaivagada: ‘Pot ser que sí, pot ser que no...’.
I hi ha qui diu haver escoltat el final: ‘El més
probable és que potser qui ho sap...’.
