Avui,
encara recent el baptisme de Joan en les aigües del riu Jordà,
hauríem de recordar el caire de conversió del nostre
propi baptisme. Tots vàrem ser batejats en un sol Senyor, una
sola fe, «en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co
12,13). Heus aquí l'ideal d'unitat: formar un sol cos, ser en
Crist una sola cosa, perquè el món cregui.
A
l'Evangeli d'avui veiem que «una gran gentada de Galilea»
i també «molta altra gent» procedent d'altres
indrets (cf. Mc 3,7-8) s'apropen al Senyor. I Ell acull i
procura el bé per a tots, sense excepció. Això
ho hem de tenir molt present durant l'octavari de pregària per
a la unitat dels cristians.
Adonem-nos-en com, al
llarg dels segles, els cristians ens hem dividit en catòlics,
ortodoxes, anglicans, luterans, i un llarg etcètera de
confessions cristianes. Pecat històric contra una de les notes
essencials de l'Església: la unitat.
Però
aterrem en la nostra realitat eclesial d'avui. La del nostre bisbat,
la de la nostra parròquia. La del nostre grup cristià.
Realment som una sola cosa? Realment la nostra relació
d'unitat és motiu de conversió per als allunyats de
l'Església? «Que tots siguin u, perquè el món
cregui» (Jo 17,21), pregà Jesús al Pare.
Aquest és el repte. Que els pagans vegin com es relacionen un
grup de creients, que congregats per l'Esperit Sant, en l'Església
de Crist, tenen un sol cor i una sola ànima (cf. Ac
4,32-34).
Recordem que, com a
fruit de l'Eucaristia, alhora que la unió de cadascú
amb Jesús, s'ha de manifestar la unitat de l'Assemblea, ja que
ens alimentem del mateix Pa per a ser un sol cos. Per tant, el que
els sagraments signifiquen, i la gràcia que contenen,
exigeixen de nosaltres gestos de comunió envers els altres. La
nostra conversió és a la unitat trinitària (la
qual cosa és un do que ve de dalt) i la nostra tasca
santificadora no pot obviar els gestos de comunió, de
comprensió, d'acolliment i de perdó envers el germà.