Avui
l'evangelista continua fent la descripció del Regne de Déu
segons el mestratge de Jesús, i que és proclamat durant
aquests diumenges d'estiu en les nostres assemblees eucarístiques.
En
el fons del relat d'avui, la vinya, imatge profètica del poble
d'Israel en el Primer Testament, i ara del nou poble de Déu
que neix del costat obert del Senyor a la creu. La qüestió:
la pertinença a aquest poble, que ve donada per una crida
personal a cadascú: «No m'heu escollit vosaltres a mi;
sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn
15,16), i per la voluntat del Pare del cel, de fer extensiva aquesta
crida a tots els homes, mogut per la seva voluntat generosa de
salvació.
Ressalta,
en aquesta paràbola, la protesta dels treballadors de primera
hora. Són la imatge paral·lela del germà gran de
la paràbola del fill pròdig. Els qui viuen la
seva feina pel Regne de Déu (el treball a la vinya) com una
càrrega feixuga («hem hagut de suportar tot el pes de la
jornada»: Mt 20,12) i no pas com un privilegi que Déu
els fa; no treballen des del goig filial sinó amb el malhumor
dels servents.
Per
ells la fe és quelcom que lliga i esclavitza, i, calladament,
envegen els qui “viuen la vida”, ja que conceben la
consciència cristiana com un fre, i no pas com unes ales que
donen volada divina a la vida humana. Pensen que és millor
romandre desocupats espiritualment, més que no pas viure a la
llum de la paraula de Déu. Senten que la salvació els
és deguda i en són gelosos. Contrasta notablement el
seu esperit mesquí amb la generositat del Pare, que «vol
que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat»
(1Tm 2,4), i per això crida a la seva vinya, «Ell
que és bo per a tothom, i estima entranyablement tot el que ha
creat» (Sl 144,9).