Avui, Jesús
constata la duresa de cor de la gent del seu temps, almenys dels fariseus, que
estan tan segurs de si mateixos que no hi ha qui els converteixi. No s'immuten
ni davant de Joan Baptista, que «no menja pa ni beu vi» (Lc 7,33), i
l'acusaven de tenir un dimoni; ni tampoc s'immuten davant del Fill de l'home,
«que menja i beu», i l'acusen de "golut" i "bevedor", és més, de ser «amic de
publicans i pecadors» (Lc 7,34). Darrere d'aquestes acusacions s'amaguen
el seu orgull i supèrbia: ningú els ha de donar lliçons; no accepten Déu, sinó
que és fan el seu Déu, un Déu que no els mogui de les seves comoditats,
privilegis i interessos.
Nosaltres també tenim aquest perill. ¡Quantes vegades
ho critiquem tot, si l'Església diu això, perquè diu allò, si diu el contrari...;
i el mateix podríem criticar referint-nos a Déu o als altres. En el fons,
potser inconscientment, volem justificar la nostra mandra i manca de desig
d'una veritable conversió, justificar la nostra comoditat i manca de docilitat.
Diu sant Bernat: «¿Quina cosa més lògica que no veure les pròpies nafres,
especialment si un les ha cobertes per a no poder-les veure? D'això se segueix
que, a la fi, malgrat que les hi descobreixi un altre, defensi amb tossuderia
que no són nafres, tot permetent que el seu cor s'abandoni a paraules
enganyoses».
Hem de deixar que la Paraula de Déu arribi al nostre
cor i ens converteixi, deixar canviar-nos, transformar-nos amb la seva força.
Però per això hem de demanar el do de la humilitat. Sols l'humil pot acceptar
Déu, i per tant, deixar que s'acosti a nosaltres, que com a "publicans" i
"pecadors" necessitem que ens guareixi. Ai d'aquell que cregui que no necessita
el metge! El pitjor per a un malalt és creure's que està bo, perquè aleshores
el mal avançarà i no hi posarà remei. Tots estem malalts de mort, i sols Crist
ens pot salvar, tant si en som conscients com si no. Donem gràcies al Salvador
tot acollint-lo com a tal!
