Avui
com ahir, Jesús se les ha d'entendre amb els fariseus, que han
deformat la Llei de Moisès, tot quedant-se en les petiteses i
oblidant-se de l'esperit que la informa. Els fariseus, en efecte,
acusen els deixebles de Jesús de violar el dissabte (cf. Mc
2,24). Segons llur casuística aclaparadora, arrencar espigues
equival a “segar”, i masegar-les significa “batre”:
aquestes feines de camp —i ben bé una quarantena més—
eren prohibides el dissabte, dia de descans. Com ja sabem, els pans
d'ofrena dels que ens parla l'Evangeli eren dotze pans que es
col·locaven cada setmana a la taula del santuari, com un
homenatge de les dotze tribus d'Israel al seu Déu i Senyor.
L'actitud
d'Abiatar és la mateixa que avui ens ensenya Jesús: els
preceptes de la Llei que tenen menys importància han de cedir
davant els majors; un precepte cerimonial ha de cedir davant un
precepte de llei natural; el precepte del repòs del dissabte
no està, doncs, pel damunt de les elementals necessitats de
subsistència. El Concili Vaticà II, inspirant-se en la
perícopa que comentem, i per tal de subratllar que la persona
ha d'estar pel damunt de les qüestions econòmiques i
socials, diu: «L'ordre social i el seu progressiu
desenvolupament s'han de subordinar en tot moment al bé de la
persona, perquè l'ordre de les coses s'ha de sotmetre a
l'ordre de les persones i no a l'inrevés. El mateix Senyor ho
advertí quan digué que el dissabte havia estat fet per
l'home, i no l'home pel dissabte (cf. Mc 2,27)».
Sant
Agustí ens diu: «Estima i fes el que vulguis». ¿Ho
hem entès bé, o encara l'obsessió per allò
que és secundari ofega l'amor que cal posar en tot el que fem?
Treballar, perdonar, corregir, anar a missa els diumenges, tenir cura
dels malalts, complir els manaments..., ¿ho fem perquè
toca o per amor a Déu? Tant de bo que aquestes
consideracions ens ajudin a vivificar totes les nostres obres amb
l'amor que el Senyor ha posat en els nostres cors, precisament perquè
el puguem estimar a Ell.