Avui,
la litúrgia ens mena envers la contemplació de la
guarició d'un home «sord, que amb prou feines podia
parlar» (Mc 7,32). Com en moltes altres ocasions (el cec
de Betsaida, el cec de Jerusalem, etc.), el Senyor acompanya el
miracle amb una sèrie de gestos externs. Els Pares de
l'Església veuen ressaltada en aquest fet la participació
mediadora de la Humanitat del Crist en els seus miracles. Una
mediació que es realitza en una doble direcció: d'una
banda, l'anorreament i la proximitat del Verb encarnat cap a
nosaltres (el toc dels seus dits, la profunditat de la seva mirada,
la seva dolça i propera veu); d'altra banda, l'intent de
desvetllar en l'home la confiança, la fe i la conversió
del cor.
En efecte, les
guaricions dels malalts que Jesús realitza van molt més
enllà que el mer apaivagar el dolor o tornar la salut. Es
dirigeixen a assolir en els qui Ell estima la ruptura amb la ceguesa,
la sordesa o la immobilitat de l'esperit. I, en darrer terme, una
veritable comunió de fe i d'amor.
Alhora
veiem com la reacció agraïda dels receptors del do diví
és la de proclamar la misericòrdia de Déu: «Com
més els ho prohibia, més ho pregonaven» (Mc
7,36). Donen testimoni del do diví, experimenten profundament
la seva misericòrdia i s'omplen d'una pregona i genuïna
gratitud.
També
per a tots nosaltres és d'una importància cabdal el fet
de saber-nos i sentir-nos estimats de Déu, la certesa de ser
objecte de la seva misericòrdia infinita. Aquest és el
gran motor de la generositat i de l'amor que Ell ens demana. Molts
són els camins pel que aquesta descoberta s'ha de realitzar en
nosaltres. A voltes serà l'experiència intensa i
sobtada del miracle i, més freqüentment, el successiu
descobriment que tota la nostra vida és un miracle d'amor. En
tot cas, cal que es donin les condicions de la consciència de
la nostra indigència, una veritable humilitat i la capacitat
d'escoltar reflexivament la veu de Déu.
