Avui,
davant l'acusació dels fariseus, Jesús explica el
sentit correcte del descans sabàtic, tot invocant un exemple
de l'Antic Testament (cf. Dt 23,26): «¿No heu
llegit què va fer David (...)? Va entrar al temple de Déu,
va menjar els pans d'ofrena, que únicament poden menjar els
sacerdots, i en donà també als seus acompanyants»
(Lc 6,3-4).
La conducta de David
anticipa la doctrina que el Crist ensenya en aquest passatge. Ja en
l'Antic Testament, Déu havia establert un ordre en els
preceptes de la Llei, de manera que els de menor rang cedeixen davant
dels principals.
A la llum de tot això,
s'explica que un precepte cerimonial (com el que comentem) cedís
davant un precepte de llei natural. Igualment, el precepte del
dissabte no és per sobre de les necessitats elementals de
subsistència.
En aquest passatge,
Crist ensenya quin era el sentit de la institució divina del
dissabte: Déu l'havia instituït pel bé de l'home,
per tal que pogués descansar i dedicar-se amb pau i alegria al
culte diví. La interpretació dels fariseus havia
convertit aquest dia en ocasió d'angoixa i preocupació
a causa de la multitud de prescripcions i prohibicions.
El
dissabte havia estat fet no solament amb vista a què l'home
descansés, sinó també per tal que donés
glòria a Déu: aquest és l'autèntic sentit
de l'expressió «el dissabte fou fet per a l'home»
(Mc 2,27).
A
més, en declarar-se “senyor del dissabte” (cf. Lc
6,5), manifesta obertament que Ell és el mateix Déu que
donà el precepte al poble d'Israel, tot afirmant així
la seva divinitat i el seu poder universal. Per aquesta raó,
hom pot establir altres lleis, igual que Jahvè en l'Antic
Testament. Jesús bé pot anomenar-se “senyor del
dissabte”, perquè és Déu.
Demanem-li ajut a la
Mare de Déu per a creure i entendre que el dissabte pertany a
Déu i que és un mode —adaptat a la nostra
naturalesa— de donar glòria i honor al Totpoderós.
Com ha escrit Joan Pau II, «el descans és una cosa
“sagrada”» i ocasió per a «prendre
consciència que tot és obra de Déu».
