Text de l'Evangeli (Lc 4,16-30):  En aquell temps, Jesús se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor».

Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar».

Avui «es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21). Amb aquestes paraules, Jesús comenta a la sinagoga de Natzaret un text del profeta Isaïes: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit» (Lc 4,18). Aquestes paraules tenen un sentit que sobrepassa el concret moment històric en què foren pronunciades. L'Esperit Sant habita plenament en Jesucrist, i és Ell qui l'envia als creients.

Però, a més, totes les paraules de l'Evangeli tenen una actualitat eterna. Són eternes perquè han estat pronunciades per l'Etern, i són actuals perquè Déu fa que es compleixin en tots els temps. Quan escoltem la Paraula de Déu, hem de rebre-la no com un discurs humà, sinó com una Paraula que té un poder transformador en nosaltres. Déu no parla a la nostra oïda, sinó al nostre cor. Tot el que diu està profundament ple de sentit i d'amor. La Paraula de Déu és una font inexhaurible de vida: «És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font» (Sant Efrem). Les seves paraules surten del cor de Déu. I, d'aquest cor, del si de la Trinitat, vingué Jesús —la Paraula del Pare— als homes.

Per això, cada dia, quan escoltem l'Evangeli, hem de poder dir com Maria: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38); a la qual cosa respondrà Déu: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Ara bé, per tal que la Paraula sigui eficaç en nosaltres, cal desprendre's de tot prejudici. Els contemporanis de Jesús no ho entengueren, perquè el fitaven només amb ulls humans: «¿No és el fill de Josep, aquest?» (Lc 4,22). Veien la humanitat del Crist, però no advertiren la seva divinitat. Sempre que escoltem la Paraula de Déu, més enllà de l'estil literari, de la bellesa de les expressions o de la singularitat de la situació, hem de saber que és Déu qui ens parla.