Text de l'Evangeli (Mt 23,1-12):  En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen les borles del mantell; els agrada d'ocupar el primer lloc als banquets i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el títol de “rabí”, o sigui “mestre”.

»Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor. El qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humiliï serà enaltit».

Avui, Jesucrist ens adreça novament una crida a la humilitat, una invitació a situar-nos en el veritable lloc que ens pertoca: «No us feu dir “rabí” (...); ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra (...); ni us feu dir “guies”» (Mt 23,8-10). Abans d'apropiar-nos de tots aquests títols, procurem donar gràcies a Déu per tot el que tenim i que d'Ell hem rebut.

Com diu sant Pau, «què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7). De manera que, quan tinguem consciència d'haver actuat correctament, farem bé en repetir: «Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer» (Lc 17,10).

L'home modern pateix una lamentable amnèsia: vivim i actuem com si nosaltres mateixos haguéssim estat els autors de la vida i els creadors del món. Per contrast, causa admiració Aristòtil, el qual —en la seva teologia natural— desconeixia el concepte de la “creació” (noció coneguda en aquells temps només per Revelació divina), però, si més no, tenia clar que aquest món depenia de la Divinitat (la “Causa incausada”). Joan Pau II ens fa una crida a conservar la memòria del deute que tenim contret amb el nostre Déu: «Cal que l'home doni honor al Creador tot oferint-li, en una acció de gràcies i de lloança, tot el que d'Ell ha rebut. L'home no pot perdre el sentit d'aquest deute, que només ell, entre totes les altres realitats terrestres pot reconèixer».

A més, pensant en la vida sobrenatural, la nostra col·laboració —Ell no farà res sense el nostre permís, ni sense el nostre esforç!— consisteix a no destorbar la labor de l'Esperit Sant: deixar fer a Déu!; que la santedat no la “fabriquem” nosaltres, sinó que l'atorga Ell, que és Mestre, Pare i Guia. En tot cas, si creiem que som i tenim alguna cosa, afanyem-nos a posar-ho al servei dels altres: «El més important d'entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mt 23,11).