Avui -dels llavis de Jesús-
escoltem afirmacions esglaiadores: «He vingut a calar foc a la terra» (Lc
12,49); «¿us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que
no» (Lc 12,51). I és que la veritat divideix enfront de la mentida; la
caritat davant de l'egoisme; la justícia enfront de la injustícia...
En el món -i en el nostre interior- hi ha barreja de bé i mal; i ens
cal prendre partit, fer una opció, tot essent conscients que la fidelitat és "incòmoda".
Sembla més fàcil contemporitzar, però alhora és menys evangèlic.
Som temptats de fer un "evangeli" i un "Jesús" a la nostra mida, segons
els nostres gustos i passions. Cal que ens convencem que la vida cristiana no
pot ser una pura rutina, un "anar fent", sense afany constant de millorament i
de perfecció. Benet XVI ha afirmat que «Jesucrist no és una simple convicció
privada o una doctrina abstracta, sinó una persona real, de manera que la seva entrada
en la història és capaç de renovar la vida de tots».
El model suprem és Jesús (hem de "tenir la mirada fixa en Ell", especialment
en les dificultats i persecucions). Ell acceptà voluntàriament el suplici de la
Creu per tal de reparar la nostra llibertat i recuperar la nostra felicitat:
«La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han trobat definitivament en la
seva carn crucificada» (Benet XVI). Si tenim present Jesús, no ens
deixarem abatre. El seu sacrifici representa tot el contrari de la tebiesa
espiritual en la que sovint ens instal·lem nosaltres.
La fidelitat exigeix valentia i lluita ascètica. El pecat i el mal constantment
ens tempten, per això s'imposa la lluita, l'esforç valent, la participació en
la Passió del Crist. L'odi al pecat no és cosa pacífica. El regne del cel
exigeix esforç, lluita i violència amb nosaltres mateixos, i els qui fan aquest
esforç són els qui se'l guanyen (cf. Mt 11,12).
