Avui,
contemplem l'escena de la cananea: una dona pagana, no israelita, que
tenia la filla molt malalta, endimoniada, i va sentir parlar de
Jesús. Surt al seu encontre i amb crits li diu: «Senyor,
Fill de David, tingueu pietat de mi. La meva filla està
endimoniada i sofreix molt» (Mt 15,22). No li demana
res, solament li exposa el mal que pateix la seva filla, confiant que
Jesús ja actuarà.
Jesús
“hi fa el sord”. Per què? Potser perquè
havia descobert la fe d'aquella dona i la volia fer créixer.
Ella continua pregant, de tal manera que els deixebles demanen a
Jesús que la despatxi. La fe d'aquesta dona es manifesta,
sobretot, en la seva humil insistència, remarcada per les
paraules dels deixebles: «Fes-la marxar: no fa més que
cridar darrere nostre» (Mt 15,23).
La
dona segueix pregant; no es cansa. El silenci de Jesús
s'explica perquè solament ha vingut per a la casa d'Israel.
Amb tot, després de la resurrecció, dirà als
seus deixebles: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona
nova a tota la humanitat» (Mc 16,15).
Aquest
silenci de Déu, de vegades, ens turmenta. Quantes voltes no
ens hem queixat d'aquest silenci? Però la cananea es prostra,
es posa de genolls. És la postura d'adoració. Ell li
respon que no està bé de prendre el pa dels fills per
tirar-lo als gossos. Ella li contesta: «És veritat,
Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que
cauen de la taula dels seus amos» (Mt 15,26-27).
Aquesta
dona és molt espavilada. No s'enfada, no li contesta malament,
sinó que li dóna la raó. «Es veritat,
Senyor». Però el posa de la seva part. Sembla com si li
digués: —Sóc com un gos, però el gos està
sota la protecció del seu amo.
La
cananea ens ofereix una gran lliçó: dóna la raó
al Senyor, que sempre la té. —No vulguis tenir mai la
raó quan et presentes davant del Senyor. No et queixis mai i,
si et queixes, acaba dient: «Senyor, que es faci la vostra
voluntat».
