Avui,
l'Evangeli ens situa clarament enfront del món. És
radical el seu plantejament, no admet mitges tintes: «Si algú
vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu
i que em segueixi» (Mt 16,24). En moltes ocasions,
davant del patiment generat per nosaltres mateixos o per altres,
escoltem: «Hem de suportar la creu que Déu ens envia...
Déu ho vol així...», i anem acumulant sacrificis
a manera de cupons enganxats en una cartilla, que presentarem en
l'auditoria celestial el dia que ens toqui rendir comptes.
El sofriment no té
valor en si mateix. Crist no era un estoic: tenia set, fam,
cansament, no li agradava que l'abandonessin, es deixava ajudar... On
pogué alleugí el dolor, físic i moral. Què
passa, aleshores?
Abans
de carregar la nostra “creu”, la primera cosa, és
seguir Crist. No es pateix i, després, se segueix Crist... A
Crist se'l segueix des de l'Amor, i des d'aquí hom pot
comprendre el sacrifici, la negació personal: «Qui
vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la
perdi per mi, la trobarà» (Mt 16,25). És
l'amor i la misericòrdia el que condueix al sacrifici. Tot
amor vertader engendra sacrifici d'una o altra manera, però no
tot sacrifici engendra amor. Déu no és sacrifici; Déu
és Amor, i només des d'aquesta perspectiva té
sentit el dolor, el cansament i les creus de la nostra existència,
després del model d'home que el Pare ens revela en Crist. Sant
Agustí sentencià: «En allò que hom estima,
o no se sofreix, o el mateix sofriment és estimat».
En l'esdeveniment de la
nostra vida, no hem de cercar un origen diví per als
sacrificis i les penúries: «Per què Déu
m'envia això?», sinó que hem de provar de
trobar-los-hi un “ús diví”: «¿Com
podré fer d'això un acte de fe i d'amor?». És
des d'aquesta posició com seguim Crist i com —certament—
ens fem mereixedors de la mirada misericordiosa del Pare. La mateixa
mirada amb la que contemplava el seu Fill a la Creu.
