Text de l'Evangeli (Mt 13,36-43):  En aquell temps, Jesús deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels.

»Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti».

Avui, mitjançant la paràbola del jull i el blat, l'Església ens convida a meditar en la convivència del bé i del mal. El bé i el mal a dins del nostre cor; el bé i el mal que veiem en els altres, el que veiem que hi ha al món.

«Explica'ns la paràbola» (Mt 13,36), li demanen a Jesús els seus deixebles. I nosaltres, avui, podem fer el propòsit de tenir més cura de la nostra oració personal, el nostre tracte quotidià amb Déu. —Senyor, li podem dir, explica'm perquè no avanço suficient en la meva vida interior. Explica'm com puc ser-te més fidel, com puc buscar-te a la meva feina, o través d'aquesta circumstància que no entenc, o no vull. Com puc ser un apòstol qualificat. L'oració és això, demanar-li “explicacions” a Déu. Com és la meva oració? És sincera?, és constant?, és confiada?

Jesucrist ens convida a tenir els ulls fixats al Cel, la nostra casa per a sempre. Sovint vivim embogits per la pressa, i gairebé mai ens aturem a pensar que un dia —llunyà o no, no ho sabem— haurem de donar comptes a Déu de la nostra vida, de com hem fet fructificar les qualitats que ens ha donat. I ens diu el Senyor que a la fi dels temps hi haurà una tria. El Cel ens l'hem de guanyar a la terra, en el dia a dia, sense esperar situacions que potser mai no arribaran. Hem de viure heroicament el que és ordinari, el que aparentment no té cap transcendència. Viure pensant en l'eternitat i ajudar els altres a pensar-hi!: paradoxalment, «s'esforça per a no morir l'home que ha de morir; i no s'esforça per a no pecar l'home que ha de viure eternament» (Sant Julià de Toledo).

Recollirem el que hàgim sembrat. Cal lluitar per donar avui el 100%. I que quan Déu ens cridi a la seva presència li puguem presentar les mans plenes: d'actes de fe, d'esperança, d'amor. Que es concreten en coses molt petites i en petits venciments que, viscuts diàriament, ens fan més cristians, més sants, més humans.