|
|
 |
|
Dia
litúrgic:
Dijous XVI de durant l'any |
Text de l'Evangeli (Mt 13,10-17):
En aquell temps, els deixebles s'acostaren i li van preguntar:
«Per què els parles en paràboles?». Ell els
respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a
conèixer els designis secrets del Regne del cel, però
no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més,
i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li
prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en
paràboles, perquè miren però no hi veuen,
escolten però no hi senten ni comprenen. Així es
compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu,
però no comprendreu; mirareu bé, però no hi
veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les
orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi
veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués
i es convertissin. I jo els guariria!’.
»Feliços,
en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres
orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i
justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho
veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho
sentiren.
|
|
Comentari: Mn. Manuel Mallol i Pratginestós (Terrassa-Barcelona,
Catalunya)
«Feliços
els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles,
perquè hi senten!»
Avui
recordem la “lloança” adreçada per
Jesucrist als qui l'envoltaven en aquells dies: «Feliços
els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles,
perquè hi senten!» (Mt 10,16). I ens preguntem:
¿s'adrecen també a nosaltres aquestes paraules de
Jesús, o son només per aquells que el van veure i
escoltar directament? Sembla que els feliços són ells,
que tingueren la sort de conviure amb Jesús, de romandre
físicament i sensiblement al seu costat. Mentre que nosaltres
estaríem més aviat en el grup dels justos i profetes
—sense ser justos ni ser profetes!— que voldríem
haver vist i haver sentit.
Però
no oblidem que el Senyor es refereix als justos i profetes d'abans de
la seva vinguda, de la seva revelació: «Us
asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que
vosaltres veieu, però no ho veieren» (Mt
10,17). Amb Ell arriba la plenitud dels
temps, i nosaltres ens trobem en aquesta plenitud, estem ja en el
temps de Crist, en el temps de la salvació. Certament que no
hem vist Jesús amb els nostres ulls, però sí que
l'hem conegut i el coneixem. I no hem sentit amb les nostres oïdes
la seva veu, però sí que hem escoltat i escoltem les
seves paraules. El coneixement que ens dóna la fe, tot i que
no és sensible, és un autèntic coneixement, ens
posa en contacte amb la veritat, i, per això, ens fa feliços,
ens fa estar contents.
Agraïm la nostra
fe cristiana, estiguem-hi contents. Intentem que el nostre tracte amb
Jesús sigui de prop, no de lluny, com el tractaven aquells
deixebles que estaven al seu costat, que el veien i el sentien. No
mirem Jesús com des del present al passat, sinó des del
present al present, estiguem realment en el seu temps, un temps que
no acaba. La pregària —parlar amb el Senyor— i
l'Eucaristia —rebre'l— ens asseguren aquesta proximitat
amb Ell, i fan que realment siguem feliços tot mirant-lo amb
ulls i orelles de fe. «Rep, doncs, la imatge de Déu que
vas perdre per les teves males obres» (Sant Agustí).
|
|