Avui,
Jesús —en la ploma de Mateu— comença a
introduir-nos en els misteris del Regne, a través d'aquesta
manera tan característica de presentar-nos la seva dinàmica
per mitjà de paràboles.
La
llavor és la paraula proclamada, i el sembrador és Ell
mateix. Aquest no cerca sembrar en el millor dels terrenys per tal
d'assegurar-se la millor collita. El ha vingut per tal que tots
«tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10).
Per això, no escatima en escampar grapats generosos de
llavors, sia «arran del camí» (Mt 13,4),
com en «un terreny rocós» (v. 5), o «enmig
dels cards» (v. 7), i, finalment, en «terra bona»
(v. 8).
Així,
les llavors llençades per generosos punys produeixen el
percentatge de rendiment que les possibilitats “toponímiques”
li permeten. El Concili Vaticà II ens diu: «La Paraula
de Déu és comparada a la llavor sembrada en un camp:
els qui l'escolten amb fe i s'uneixen al petit ramat de Crist han
acceptat el Regne mateix; després la llavor, per la seva
pròpia virtut, germina i creix fins al temps dels esplets»
(Lumen gentium, n. 5).
«Els
qui escolten amb fe», ens diu el Concili. Tu estàs
habituat a escoltar-la, potser a llegir-la, i fins i tot a
meditar-la. Segons la profunditat de la teva audició en la fe,
serà la possibilitat de rendiment en els fruits. Tot i que
aquests vénen, en certa manera, garantits per la potència
vital de la paraula-llavor, no és menor la responsabilitat que
et pertoca a la seva atenta audició. Per això, «
Qui tingui orelles, que escolti» (Mt 13,9).
Demana
avui al Senyor l'ànsia del profeta: «Quan m'arribava la
teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del
meu cor. Jo porto el teu nom, Senyor, Déu de l'univers»
(Jr 15,16).