Avui,
l'Evangeli se'ns presenta, de bell antuvi, sorprenent: «¿Qui
és la meva mare?» (Mt 12,48), es pregunta Jesús.
Sembla que el Senyor tingui una actitud despectiva vers Maria. No és
així. El que Jesús vol deixar clar aquí és
que als seus ulls —ulls de Déu!— el valor decisiu
de la persona no rau en fets de la carn i la sang, sinó en la
disposició espiritual d'acolliment de la voluntat de Déu:
«Assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
‘Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa
la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà,
la meva germana, la meva mare’» (Mt 12,49-50). En
aquell moment, la voluntat de Déu era que Ell evangelitzés
els qui l'escoltaven i que aquests l'escoltessin. Això passava
pel davant de qualsevol altre valor, per entranyable que fos. Per tal
de fer la voluntat del Pare, Jesucrist havia deixat Maria i ara
estava predicant lluny de casa.
Però,
¿qui ha estat més disposat a fer la voluntat de Déu
que Maria? «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin
en mi les teves paraules» (Lc 1,38). Per això,
sant Agustí diu que Maria, primer va acollir la paraula de Déu
en l'esperit per l'obediència, i només després
la va concebre en el seu si per l'Encarnació.
Amb
altres paraules: Déu ens estima a la mesura de la nostra
santedat. Maria és santíssima i, per tant, és
estimadíssima. Ara bé, ser sants no és la
causa de què Déu ens estimi. Al revés: perquè
Ell ens estima, ens fa sants. El primer en estimar sempre és
el Senyor (cf. 1Jn 4,10). Maria ens ho ensenya en dir: «[Ell]
ha mirat la petitesa de la seva serventa» (Lc 1,48). Als
ulls de Déu som petits; però Ell vol engrandir-nos,
santificar-nos.
