Avui
contemplem en l'Evangeli alguns mestres de la Llei i fariseus tot
desitjant que Jesús demostri la seva procedència divina
amb un senyal prodigiós (cf. Mt 12,38). N'havia fet
molts, suficients per a mostrar no solament que venia de Déu,
sinó que era Déu. Però, tot i els molts
miracles realitzats, no en tenien prou: per més que n'hagués
fet, no haurien cregut.
Jesús,
amb to profètic, prenent ocasió d'un senyal prodigiós
de l'Antic Testament, anuncia la seva mort, sepultura i resurrecció:
«Així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en
el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà
tres dies i tres nits en el cor de la terra» (Mt 12,40),
sortint-ne ple de vida.
Els de Nínive,
per la conversió i la penitència, recobraren l'amistat
amb Déu. També nosaltres, per la conversió, la
penitència i el baptisme, hem estat sepultats amb Crist, i
vivim per Ell i en Ell, ara i per sempre, havent donat un vertader
pas “pasqual”: pas de mort a vida, del pecat a la gràcia.
Deslliurats de l'esclavatge del dimoni, esdevenim fills de Déu.
És “el gran prodigi”, que il·lustra la
nostra fe i l'esperança de viure estimant com Déu mana,
per a posseir Déu Amor en plenitud.
Gran prodigi, tant el
de la Pasqua de Jesús com el de la nostra pel baptisme. Ningú
els ha vist, ja que Jesús sortí del sepulcre, ple de
Vida, i nosaltres del pecat, plens de vida divina. Ho creiem i vivim
tot evitant caure en la incredulitat dels qui volen veure per a
creure, o dels qui voldrien l'Església sense l'opacitat
dels humans que la composem. Que ens basti el fet Pasqual de Crist,
que tan fondament repercuteix en tots els humans i en tota la
creació, i és causa de tants “miracles de la
gràcia”.
La Mare de Déu
es fià de la Paraula de Déu, i no hagué de
córrer al sepulcre a embalsamar el cos del seu Fill i a
comprovar el sepulcre buit: simplement cregué i “veié”.
