Text de l'Evangeli (Mt 11,20-24):  En aquell temps, Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu».

Avui, l'Evangeli ens parla del judici històric de Déu sobre Corazín, Cafarnaüm i altres ciutats: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien (...) convertit» (Mt 11,21). He meditat aquest passatge entre les seves negres ruïnes, que és tot el que resta d'elles. La meva reflexió no m'ha portat a alegrar-me del fracàs que patiren. Pensava: en les nostres poblacions, en els nostres barris, en les nostres cases, per elles també passà el Senyor i... ¿quin cas hom li ha fet?, ¿quin cas li he fet jo?

Amb una pedra a la mà, m'he dit vers el meu interior: quelcom així restarà de la meva existència històrica, si no visc responsablement la visita del Senyor. He recordat el poeta: «Ànima, aboca't ara a la finestra: veuràs amb quin amor en cridar porfidieja», i avergonyit reconec que jo també he dit: «Demà li obrirem... tant li fa respondre demà» (Lope de Vega).

Quan creuo els inhumans carrers de les nostres “ciutats dormitori”, penso: ¿què es pot fer entre aquests habitants amb qui em sento incapaç d'establir un diàleg, amb qui no puc compartir les meves il·lusions, a qui em resulta impossible transmetre l'amor de Déu? Recordo, aleshores, el lema que escollí sant Francesc de Sales en ser nomenat bisbe de Ginebra —el màxim exponent de la Reforma protestant— en aquell temps: «On Déu ens plantà, cal saber florir». I si amb una pedra en la mà meditava el judici sever de Déu que pot recaure sobre de mi, en altres moments —amb una floreta silvestre, nascuda entre les males herbes i els fems de l'alta muntanya— penso que no haig de perdre l'Esperança. Haig de correspondre a la bondat que Déu ha mostrat amb mi, i així la meva petita generositat dipositada en el cor de qui saludo, la mirada interessada i atenta envers el qui em demana una informació, el meu somriure adreçat al qui em cedeix el pas, florirà en un futur. I el nostre entorn no perdrà la Fe.