Avui
notem com amb Jesús començaren uns temps nous, una
doctrina nova, ensenyada amb autoritat, i com totes les coses noves
xocaven amb la praxi i l'ambient dominant. Així, a les pàgines
que precedeixen l'Evangeli que estem contemplant, veiem Jesús
perdonant els pecats al paralític i guarint la seva malaltia,
mentre que els escribes s'escandalitzen; Jesús cridant Mateu,
cobrador d'impostos i menjant amb ell i d'altres publicans i
pecadors, i els fariseus “pujant per les parets”; i a
l'Evangeli d'avui són els deixebles de Joan els qui s'apropen
a Jesús perquè no comprenen que Ell i els seus
deixebles no dejunin.
Jesús,
que no deixa mai ningú sense resposta, els dirà:
«¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre
l'espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que
l'espòs els serà pres, i llavors sí que
dejunaran» (Mt 9,15). El dejuni era, i és, una
praxi penitencial «que contribueix a fer-nos adquirir el domini
sobre els nostres instints i la llibertat del cor» (Catecisme
de l'Església, n. 2043) i a impetrar la misericòrdia
divina. Però en aquells moments, la misericòrdia i
l'amor infinit de Déu era enmig d'ells amb la presència
de Jesús, el Verb Encarnat. Com podien dejunar? Només
hi havia una actitud possible: l'alegria, el gaudir de la presència
del Déu fet home. Com havien de dejunar si Jesús els
havia descobert una manera nova de relacionar-se amb Déu, un
esperit nou que trencava amb totes aquelles maneres antigues de fer?
Avui
Jesús hi és: «Jo sóc amb vosaltres dia
rere dia fins a la fi del món» (Mt
28,20), i no hi és perquè ha tornat al Pare, i
així clamem: Veniu, Senyor Jesús!.
Estem en temps
d'expectació. Per això, ens convé renovar-nos
cada dia amb l'esperit nou de Jesús, desprendre'ns de rutines,
dejunar de tot el que impedeixi avançar vers una identificació
plena amb Crist, vers la santedat. «Just és el nostre
plor —el nostre dejuni— si cremem en desigs de veure'l»
(Sant Agustí).
A Santa Maria li
supliquem que ens atorgui les gràcies que necessitem per viure
l'alegria de saber-nos fills estimats.