Avui,
Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels
fragments més colpidors de la vida pública del Senyor.
L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment
l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos
l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot
d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que
les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació
que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que
dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva
desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns,
que ens enfonsem!» (Mt 8,25).
L'evangelista
se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic
ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva
fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan
el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va
increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»
(Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús
en seguí la calma, calma que no anava destinada només a
realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de
Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels
seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca
fe?» (Mt 8,26).
Els
deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració
pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable
fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un
canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà
en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins
els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és
el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les
dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la
barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu»
(Nicetes de Remesiana).
Quan pensem que el
terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu
mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.
