Avui,
se'ns obre davant els ulls un nou contrast evangèlic, entre
els arbres bons i dolents. Les afirmacions de Jesús al
respecte són tan simples que semblen gairebé
simplistes. I val a dir que no ho són gens! No ho són,
com no ho és la vida real de cada dia.
Aquesta
ens ensenya que hi ha bons que degeneren i acaben donant fruits
dolents i que, a l'inrevés, hi ha dolents que canvien i acaben
donant fruits bons. Què vol dir, doncs, en definitiva, que
«tot arbre bo dóna fruits bons» (Mt 7,17)?
Vol dir que el bo ho és en la mesura que no defalleix en fer
el bé. Fa el bé i no se'n cansa. Fa el bé i no
cedeix davant la temptació de fer el mal. Fa el bé i hi
persevera fins a l'heroisme. Fa el bé i, si per ventura cedeix
al cansament de fer-lo, cau en la temptació de fer el mal, o
s'espanta davant l'exigència innegociable, ho reconeix
sincerament, ho confessa en veritat, se'n penedeix de cor i... torna
a començar.
Ah! I ho fa, entre
altres raons, perquè sap que si no dóna bon fruit serà
tallat i llançat al foc (el sant temor de Déu guarda la
vinya dels bons ceps!) i perquè, coneixent la bondat dels
altres a través de llurs bones obres, sap, no solament per
experiència individual, sinó també per
experiència social, que ell només a través dels
fets i no de les soles paraules és bo i pot ser reconegut com
a bo.
No
n'hi ha prou amb dir: «Senyor, Senyor!». Com ens recorda
sant Jaume, la fe s'acredita a través de les obres!:
«Mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres,
et mostraré la meva fe» (Jm 2,18).
