Avui
—en aquests temps de «gran temporal»— ens
veiem interpel·lats per l'Evangeli. La humanitat ha viscut
drames que, com onades violentes, s'han precipitat sobre homes i
pobles sencers, particularment durant el segle XX i l'albada del XXI.
I, a vegades, ens brolla de l'ànima preguntar-li: «Mestre,
¿no et fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,38); si
Vós veritablement existiu, si Vós sou Pare, per què
aquests esdeveniments?
Davant
del record dels horrors dels camps de concentració de la II
Guerra Mundial, el Papa Benet es pregunta: «¿On era Déu
en aquells dies? ¿Per què romangué en silenci?
¿Com pogué tolerar aquest excés de destrucció?».
Una pregunta que Israel, ja en l'Antic Testament, es feia: «Per
què dorms? ¿(...) Per què ens amagues la mirada
i oblides el dolor que ens oprimeix? (Sl 44,24-25).
Déu
no respondrà aquestes preguntes: a Ell li podem demanar tot
menys el perquè de les coses; no tenim dret a passar-li
comptes. En realitat, Déu hi és i hi és
tot parlant; som nosaltres els qui no hi som [en la seva
presència] i, per tant, no oïm la seva veu: «Nosaltres
—diu Benet XVI— no podem escrutar el secret de Déu.
Solament hi veiem fragments i ens equivoquem si volem fer-nos jutges
de Déu i de la història. En aquest cas, no estaríem
defenent l'home, sinó que contribuírem només a
la seva destrucció».
En
efecte, el problema no és que Déu no existeixi o que no
hi sigui, sinó que els homes visquem com si Déu no
existís. Heus aquí la resposta de Déu: «Per
què sou tan covards? Encara no teniu fe?» (Mc
4,40). Això diu Jesús als apòstols, i el mateix
li digué a santa Faustina Kowalska: «Filla meva, no
tinguis por de res, Jo sempre sóc amb tu, tot i que sembli que
no hi sóc».
Fem
el propòsit de no preguntar-li més, i, en lloc d'això,
comprometem-nos a pregar i respectar la seva voluntat i..., aleshores
hi haurà menys drames... i, astorats, exclamarem: «Qui
és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» (Mc
4,41). —Jesús, en Vós confio!
