Avui,
el Crist ens
convida a estimar. Estimar sense mesura, que és la mesura de
l'Amor veritable. Déu és Amor, «que fa sortir el
sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos»
(Mt 5,45). I l'home, espurna de Déu, ha de lluitar per
assemblar-s'hi cada dia: «Així sereu fills del vostre
Pare del cel». On trobem el rostre de Crist? En els altres, en
el proïsme més proper. És molt fàcil
compadir-se dels nens famèlics d'Etiòpia quan els veiem
per la TV, o dels immigrants que arriben cada dia a les nostres
platges. Però, i els de casa? I els nostres companys de feina?
I aquella parenta llunyana que està sola i que podríem
anar-li a fer una estona de companyia? Els altres, com els tractem?
Com ens els estimem? Quins actes de servei concrets tenim amb ells
cada dia?
És
molt fàcil estimar qui ens estima. Però el Senyor ens
convida a anar més enllà, «perquè, si
estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» (Mt
5,46). Estimar els nostres enemics! Estimar aquelles persones que
sabem —de segur— que mai no ens tornaran l'afecte, ni el
somriure, ni aquell favor. Senzillament perquè ens ignoren. El
cristià, tot cristià, no pot estimar de manera
“interessada”; no ha de donar només un bocí
de pa, una almoina al del semàfor. S'ha de donar ell mateix.
El Senyor, morint en la Creu, perdona els qui el crucifiquen. Ni un
retret, ni una queixa, ni un mal gest...
Estimar sense esperar
res a canvi. A l'hora d'estimar hem d'enterrar les calculadores. La
perfecció és estimar sense mesura. La perfecció
la tenim en les nostres mans enmig del món, enmig de les
nostres ocupacions diàries. Fent el que toca a cada moment, no
el que ens ve de gust. La Mare de Déu, a les noces de Canà
de Galilea, s'adona que els convidats no tenen vi. I s'avança.
I li demana al Senyor que faci el miracle. Demanem-li avui el miracle
de saber-lo descobrir en les necessitats dels altres.
