Avui,
contemplem unes mans que beneeixen —el darrer gest terreny del
Senyor (cf. Lc 24,51). O unes petjades marcades sobre un pujol
—l'últim senyal visible del pas de Déu per la
nostra terra. A vegades, hom representa aquest monticle com una roca,
i la petjada de les seves trepitjades resta gravada no sobre la
terra, sinó en la roca. Com si al·ludís a
aquella pedra que Ell anuncià i que aviat serà
segellada pel vent i pel foc de la Pentecosta. La iconografia usa des
de l'antiguitat aquests símbols tan suggerents. I també
el núvol misteriós —ombra i llum al mateix temps—
que acompanya tantes teofanies ja en l'Antic Testament. El rostre del
Senyor ens enlluernaria.
Sant
Lleó el Gran ens ajuda a aprofundir en l'esdeveniment: «Allò
que era visible en el nostre Salvador ha passat ara als seus
misteris». ¿A quins misteris? Als que ha confiat la seva
Església. El gest de benedicció es desenvolupa en la
litúrgia, les petjades sobre la terra marquen el camí
dels sagraments. I és un camí que condueix vers la
plenitud del definitiu encontre amb Déu.
Els
Apòstols hauran tingut temps per tal d'habituar-se a l'altre
mode d'ésser del seu Mestre al llarg d'aquells quaranta dies,
en els que el Senyor —ens diuen els exegetes— no
“s'apareix”, sinó que —en fidel traducció
literal— “es deixa veure”. Ara, en aquesta darrera
trobada, es renova l'astorament. Perquè ara descobreixen que,
en el futur, no solament anunciaran la Paraula, sinó que
infondran vida i salut, amb el gest visible i la paraula audible: en
el baptisme i en els altres sagraments.
«He
rebut plena autoritat al cel i a la terra» (Mt
28,18). Tot poder... Anar a tots els pobles...
Ensenyant a guardar tot... I Ell serà amb ells —amb
la seva Església, amb nosaltres— en tot temps
(cf. Mt 28,19-20). Aquest “tot” ressona a
través de l'espai i del temps, tot afirmant-nos en
l'esperança.
