Avui,
Jesús ens parla indirectament de la creu: ens deixarà
la pau, però al preu de la seva dolorosa “sortida”
d'aquest món. Avui llegim les seves paraules dites abans del
sacrifici de la Creu i que foren escrites després de la seva
Resurrecció. A la Creu, amb la seva mort, vencé la mort
i la por. Ens dóna la pau «que el món no dóna»
(Jn 14,27), ja que ho fa bo i passant pel dolor i la
humiliació: així demostrà el seu amor
misericordiós envers l'home.
En
la vida dels homes és inevitable el sofriment, des del dia en
què el pecat entrà en el món. Unes vegades és
dolor físic; altres, moral; en altres ocasions es tracta d'un
dolor espiritual..., i a tots ens arriba la mort. Però Déu,
en el seu infinit amor, ens ha donat el remei per a tenir pau
enmig del dolor: Ell ha acceptat “marxar” d'aquest
món amb una “sortida” sofrent i envoltada de
serenor.
Per què ho ha
fet així? Perquè, d'aquesta manera, el dolor humà
—unit al de Crist— esdevé un sacrifici que salva
del pecat. «En la Creu de Crist (...), el mateix patiment humà
ha restat redimit» (Joan Pau II). Jesucrist sofreix amb
serenitat perquè complau el Pare celestial amb un acte de
costosa obediència, mitjançant el qual s'ofereix
voluntàriament per a la nostra salvació.
Un autor desconegut del
segle II posa en boca del Crist les següents paraules: «Mira
les escopinades del meu rostre, que vaig rebre per tu, per a
restituir-te el primitiu alè de vida que t'havia bufat en el
teu rostre. Mira les bufes de les meves galtes, que vaig suportar per
a reformar a imatge meva el teu aspecte deteriorat. Mira els assots
de la meva esquena, que rebé per a treure't de les espatlles
el pes dels teus pecats. Mira les meves mans, fortament subjectades
amb claus a l'arbre de la creu, per a tu, que en altre temps
estengueres funestament una de les teves mans vers l'arbre prohibit».
